Entrevista a Montse Mases (en català)

Montserrat Mases
………. Montse Mases ………………. Foto R.Baylina/Conxi Ciurana

– Per a la gent que no et coneix, qui ets?

MM: Em dic Montse Mases, suposo que em vols entrevistar per la professió anterior a la que exerceixo ara. Durant 20 anys he sigut geòloga especialista en riscos naturals, concretament en allaus. Ara estic a punt d’acabar els estudis de neuropsicologia i vull fer d’això, encara no l’estic fent.

Vaig fer un doctorat sobre el transport de neu pel vent en muntanya a Grenoble i durant alguns anys vaig ser predictora de risc d’allaus a l’antic servei geològic i després m’he dedicat la resta del temps a la recerca en diferents àmbits de la geologia, sobre tot en la neu. Després he fet de directora en un centre de recerca i aleshores no fas recerca, l’únic que fas és papers.

– Fas de gestor.

MM: Exacte, i durant molts anys he fet papers.

– Et vaig conèixer en una espècie de taller per nens i adults, em sembla que en una sala de la Universitat feieu experiments pràctics del comportament de les allaus amb maquetes. Te’n recordes d’aquella activitat?

MM: Me’n recordo de la maqueta, tenia com cristalls de plàstic de color rosa, la vaig estar fabricant jo. Vaig agafar tot de coses de casa, hi havia una allau de neu pols, una allau humida, tot això dins de l’aigua.

– Em va sorprendre una mica, és propi del país fer divulgació, però m’ha sobtat que després no he vist cap iniciativa similar.

MM: Jo et parlo de quan jo hi era, desde fa 5 anys estic bastant desconectada i no ho sé. Quan jo estava a l’institut varem crear l’Espai de Neu i Allaus, jo diria que encara funciona això.

– L’EDNA encara funciona, cursos de nivell 1 i nivell 2.

MM: Vale, això per esquiadors, però a nivell de població en general no es deu fer res.

– O potser es fa algo de tant en tant.

MM: La veritat que no ho sé. Doncs, jo estic bastant al corrent del que es fa en pla divulgació pels nens i jo no he vist, però clar, jo no ho sé tot i potser hi ha alguna cosa. A la Júlia la porto a tot lo que pugui. Doncs és una pena, perquè sé per exemple que pels avis es fa divulgació de ciència a l’aula magna i són clases genials. Les fa Florenci, aquest home és excel·lent, pels avis es fan unes coses fantàstiques, però en canvi per nens i adults d’això no es fa res. És una pena perquè és xulo.

– En aquella època l’organitzaves tu? Si tu eres la que feia les maquetes?

MM: Era molt casolà. Era: anem a fer una pràctica de divulgació de les allaus. A veure, quins tipus d’allaus hi ha? Les tres principals. En realitat és una classificació pobre però per a la gent està prou bé. Llavors vam simular una allau pols amb una solució de sal i farina, em sembla, es veia molt bé el flux de l’allau de neu pols. Després l’allau de neu humida era em sembla, no me’n recordo bé, era un flux més dens, que la devíem fer amb sorra o una cosa més densa i vam posar uns obstacles i vam veure com les allaus es bifurcaven. Estava xulo.

– No vaig fer fotos, potser perquè en aquella època no tenia mòbil amb càmara.

MM: Es que fa molts anys.

– Jo recordo la imatge com gelatinosa del flux, no me’n recordo bé.

MM: Si que l’allau de neu pols era un flux d’aigua amb sal, és més densa que l’aigua normal però arriba a fer un flux similar. I la humida devia ser amb algo més espès. Recordo que els obstacles eren de color rosa que van sortir d’una planta que tenia a casa. L’allau humida era feta amb peces d’enquadernar enganxades, era supercasolà.

– Què et va moure a fer aquesta mena de taller obert a tothom.

MM: Dos coses, primera, el mandat de l’Institut, en aquella època, era fer ciència, fer recerca, però una part molt important era la divulgació. Aleshores es feia la revista Horitzó, però ara és la Revista del Cenma. I l’altra és una cosa personal meva, m’encanta ensenyar. Una cosa que faig a la que puc i tinc alguna víctima, ho faig i ja està. Però això és més una qüestió meva.

– He vist iniciatives del CENMA de divulgació de molts temes: papallones, bolets, muntanya, …

MM: Si, en aquella època a més es feien molts riscos naturals. Per mi era fàcil perquè era la meva especialitat, m’és relativament fàcil divulgar riscos. Haviem fet classes a les escoles sobre terratrèmols, sobre allaus, sobre volcans, o tots els riscos junts … , això era molt maco, perquè la canalla, jo crec que no els expliquen res.

– Jo el que he sentit és que a nivell de canalla de secundària es fa un conglomerat de riscos naturals i primers auxilis.

MM: Això està molt bé.

– Crec que hi ha una iniciativa de protecció civil, CENMA, bombers, Creu Roja, per nens, no sé a partir de quina edat, potser dels tretze cap amunt. No em consta res per petits, però si sé que la escola andorrana i francesa tenen un projecte enfocada a les allaus.

MM: Fa molts anys em van demanar per uns llibres que preparès informació sobre els riscos, i va haver controversia perquè dintre dels riscos hi havia el terrorisme. Hi havia que estaven d’acord, hi havia que no… Es va quedar, el varem posar.

– Vandalisme i terrorisme són riscos, potser aquí n’hi ha molt poc comparant amb altres llocs.

MM: Es tendeix a incloure’l, evidentment no és un risc natural però sí és un risc al que la població està sotmesa.

creative_commons_uploaded_by_wikiphoto
How to rescue an avalanche victim ………… Foto: Wikiphoto

– Penses que van de la mà la divulgació i la gestió del territori? És a dir, fàcticament. La gestió del territori a nivell administratiu, la recerca i la divulgació dels riscos naturals, van de la mà o cadascú pel seu costat?

MM: A veure, potser n’hi ha iniciatives que jo no conec però per l’experiència que jo he tingut és no, evidentment.

– I penses que haurien d’anar?

MM: Home !

– Jo també penso igual.

MM: I de fet penso aquesta iniciativa que dius de segon cicle em sembla genial, jo no la coneixia. Però penso que a edats més tempranes, per exemple la Júlia sap moltes coses de riscos i jo no li explico coses complicades. Jo li demano què faries en cas de terratrèmol? Ara jo ho sap. S’ha de posar sota la taula o sota una biga, però al principi no tenia ni idea, jo li vaig anar explicant amb les seves paraules, si és molt fàcil, i ho entenen molt bé.

– Jo he pensat que amb dibuixos de còmics es podrien fer.

MM: Genial, genial. La població en general desconeix els riscos absolutament, en general. Si ara hi ha un grup que se’ls està ensenyant, ara aquests ja creixen. Però actualment és zero. Només fa falta preguntar-ho, tant si li preguntes a un adult, com un adolescent, com una criatura, de riscos no tenen ni idea.

– He vist una publicació que parla de riscos naturals a nivell europeu i sobre tot el que intenten aconseguir és augmentar la resiliència de les societats. Fent tallers o activitats sobre riscos per a joves, o jocs, com el que he creat, penso que augmentaria, no el primer dia …

MM: El que faria, jo penso sobre tot, és augmentar la cultura del risc, que això és lo que fa falta, perquè un cop la tinguem, la població sabrà que estem sotmesos a riscos, que és lo normal, i més en un país de muntanya. És impossible viure en un país de muntanya i no estar sotmès a riscos, és impossible. Però si la gent coneix el risc, tots els riscos als que pot estar sotmesa, com es produeixen, què s’ha de fer, … I més conscients de que un dia hi haurà un aiguat com el de 1982, que es repetirà. Tu creus que la gent ara si hi ha un aiguat com el 82 sabria què fer?

– Igual que al 82.

Pont militar a l'esvoranc a Tres Ponts. Foto: Josep Xicota
Pont militar a l’esvoranc a Tres Ponts. Foto: Josep Xicota

MM: Exacte. Igual que al 82, no ha canviat res. I quants anys fa? No ha canviat res, res, res !

– Em consta alguna publicació I exposició del CENMA i algun especial al diari.

MM: Sí però és un especial anecdòtic.

– No hi ha una continuïtat, una línia de formació de la societat.

MM: Jo crec que el problema és un problema de por, de por de les autoritats. Per exemple els aiguats afecten a zones habitades. Potser els hi fa por dir que hi ha zones habitades que són afectades per una possible inundació. Però què és millor, que les persones ho sàpiguin, i arribat el cas sàpiguin què fer, que no pas que si arriba el cas, s’atabalin i facin veritables ximpleries contraproduents. Això depèn de cada cas, per exemple, hi ha una escala de vivendes que es podria inundar però potser aquella escala, l’edifici és molt resistent i si pugen als pisos de dalt no hi ha problema, i d’altres potser perillòs. Llavors saben que han d’evacuar a un lloc que protecció civil els ha dit prèviament. Això és el que hauria de ser. No hauriem de tenir por a que les persones coneguin. Però sembla que és una cosa que s’amagui.

– Sembla que el que s’amaga no existeix.

MM: Però existeix. Fins al dia que passa, clar. Saps quina és la història de tot això? Es diu període de retorn. Si és molt llarg, ens oblidem.

– En aquella publicació que et dic que parla de riscos naturals a nivell internacional a Europa, de la resisiliència de les societats diu que les societats millor concienciades són les que tenen riscos naturals al voltant perquè el tema és fresc. Aquelles societats que han tingut un episodi potser molt catastròfic, però que va ser fa quinze o trenta anys, baixa l’actitud en pro de la defensa, la sensació d’alerta.

MM: A més a més aquesta concienciació es perd super-ràpid. Jo havia fet mapes d’allaus i per fer-los, o bé a l’estiu o a l’hivern, vas a la població, sobre tot als padrins, els hi fas l’enquesta, els preguntes. De les primeres que vaig fer van ser aquí al costat, a la Vall Ferrera, treballava pel Servei Geològic i vaig anar a l’estiu, vaig demanar per les zones d’allaus. Ja havia fet el mapa, sabia on eren i vaig demanar als avis, a l’estiu hi havia poques allaus i llavors el que varem fer va ser tornar a l’hivern. Vaig preguntar-ho als mateixos padrins i altres també. La mateixa persona que abans no deia, en hivern em deia que sí que n’havia. Jo l’atribueixo al context que els feia recordar episodis que a l’estiu no recordaven. És curiòs això. Això és una cosa que m’agrada explicar. Va ser de les primeres experiències que jo vaig tenir amb allaus i va ser molt curiòs. Després a l’hivern, recordaven molt aquell hivern l’any de la guerra. L’any de la guerra va ser terrible en allaus.

– El recordaven per la guerra?

MM: Ens vam posar aquesta pregunta. Ho recordaven perquè havia la guerra i a la muntanya hi havia molta gent. Llavors vam mirar les allaus d’aquella època. Registre d’allaus no n’hi havia però si hi havia un registre climatològic i l’any de la guerra no va ser especialment fred ni especialment …, és que n’hi havia més gent a la muntanya. Hi havia els braçadors, hi havia gent que fugia, … I me’n recordo molt bé, l’any de la guerra. Tot va ser molt més dur i les coses dures les recordes més.

– És veritat què ràpidament es perd la memòria.

MM: Hi ha un oblit, en psicologia això es diu el record depenent de la situació, depèn de l’entorn en què estàs a cada moment tens uns records o uns altres.

– També diuen que la memòria està molt influida pels sentiments.

MM: I tant ! Totalment, el sentiment que tu tens en el moment que codifiques influeix en el moment de recuperació. Sí que s’oblida de seguida.

– Doncs aquí esperarem a la següent inundació per conscienciar-nos de que és un lloc inundable, … , o per deixar passar vint anys més.

MM: Mira Biescas a Espanya, a Biescas quàntes persones van morir.

– Allò del camping.

MM: Sí, al 96 a la finca Las Nieves.

Inundación del Camping Las Nieves, Biescas, 1996. Foto: Ecologistas en Acción Huesca
Inundación del Camping Las Nieves, Biescas, 1996. Foto: Ecologistas en Acción Huesca

– Però lo del camping va provocar canvis a la legislació espanyola. Això va tenir una repercusió.

MM: Però va ser una repercusió molt pobre, per lo que va passar. Segueix havent càmpings als cons de dejecció, fins a la mateixa vall.

– Jo vaig fer un estudi precisament a un càmping a Màlaga perquè la part baixa del càmping era zona inundable i el van encarregar a partir de lo de Biescas sinó no l’haurien demanat mai. Va haver repercusió.

MM: Però per lo que va ser, per la tragèdia que va haver allà no hauria de quedar cap càmping en con de dejecció i mira.

– Segurament tenen drets adquirits.

MM: No sé com funciona la legislació perquè encara que tinguin drets adquirits, 85 persones es van morir. Ja pots tenir drets adquirits que si estàs arriscant la vida de la gent els hauries de predre, no?

– O adapatar-te.

MM: Exacte, adaptar-te o fer alguna cosa.

– Parlem de l’edat més temprana de conscienciació davant del risc d’allaus, quina penses que podria ser? O la edat més interessant per començar.

MM: Quan comencen els nens a anar a la muntanya?

– Des de bebés van a la muntanya.

MM: Doncs ja està. Totes les edats pots explicar moltes coses. Només has d’adaptar el lenguatge. Ara que he estudiat psicologia sé que pràcticament tot es por explicar a totes les edats. Només és qüestió d’adaptar el missatge al lenguatge.

– Tinc un projecte d’adaptació del joc per a nens de pre-lectura.

MM: No és en absolut fàcil, jo et recomano que treballis amb un mestre que conegui molt bé l’edat a la que tu et vols dirigir o un psicopedagog. Això és fonamental, fes-ho. Aquí a Andorra hi ha de molt bons. Has de pensar que quan són més petits, alguns conceptes no s’entenen encara. Has de començar a pillar l’edat a la que aquells conceptes comencen a entendre’s. A un nen petit li pots explicar coses, la neu és freda, mulla, …, el concepte allau no l’entendrà.

– La idea és per a 7 a 9 anys.

MM: De 7 a 9 és una bona edat, més petits llavors és més coneixement del medi, l’experimentació.

– Vaig seleccionar missatges més fàcils i més fàcils de transferir a un dibuix però és veritat que seguiré el teu consell si arriba el moment de desenvolupar-lo.

MM: Un nen petit pot fer un contacte amb la neu, un contacte amb l’aigua si l’acostes a una aigua que està escolant veurà que l’aigua es mou …, comencem per aquí i anem fent més complex l’ensenyament.

– També hi ha gent que no veu els jocs per adults. Però han jugat adults I molt bé.

MM: Els adults juguem. Jo vaig fer un joc una vegada. No sé si vas anar, vam fer una exposició de riscos naturals a Andorra al Crèdit, que hi havia unes maquetes. Hi havia una piscina plena de porexpan i amb un arva els nens buscaven un altre arva. Després vaig fer una maqueta amb porexpan d’una vall de muntanya i deiem als nens on s’havia de construir. Després hi havia un joc que al final no es va fer perquè ens costava massa car l’il·lustrador. Era un joc partit en quadrants en un taulell gran i els nens s’havien de construir un poble, l’havien de construir en una zona segura. Cada vegada que tiraven hi havia un risc, i si hi havien construit algo en una casella amb risc li prenies la casella. Llavors havien de continuar construint el poble en un altre lloc fins que algú conseguia construir el poble en un lloc segur. Llavors hi havia allaus, inundacions, terratrèmols, …

– És molt educatiu ! Perquè no el desempolses?

MM: Hi havia preguntes, era pels més grans, del tipus què faries en cas d’un terratrèmol? Sortir corrent esverat, cridar la teva veïna, posar-te sota una taula, si encertaves, com anava? Hauria de reformular-ho, si encertaves podies posar una casa. I de tant en tant treies una fitxa que era un risc, llavors passava algo, per exemple la casella E-32 ha baixat una allau perquè aquesta casella està en una zona d’allaus. Estava pintat el bosc, no l’allau, hi havia el riu, i al voltant hi havia la terrassa, no estava especificat que hi havia el risc però tu podies sospitar que si estaves al costat del riu podies tenir una inundació. Llavors hi ha una inundació i les caselles aquestes quedaven inundades. Era xulo.

– Està molt bé, molt educatiu. Perquè no el vas oferir a les escoles?

MM: Formava part d’aquesta exposició i com teniem tants gadgets i tantes coses …

– Seria interessant.

MM: Hi ha moltes coses, en educació com no s’ha fet res.

– A més a més, el que es fa tampoc es valora. No crida l’atenció de la població ni de les institucions, saps?

MM: A França hi ha un senyor que es dedica només a això, a Paris. El trobava als congresos. És molt bo en divulgació per als nens dels riscos però no recordo com es diu.

[Un acudit de la Júlia, filla de la Montse, espontani de la seva part, aliena a la conversa, però molt apropiat parlant de riscos naturals]:

Júlia: Què és pitjor que trobar-se un cuc menjant una poma? Resposta: Trobar-se mig.

Poma podrida
Poma podrida

MM: És rar trobar-se avui un cuc a una poma.

Pensem sobre això.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s